KAFKA EN LA ORILLA
Haruki Murakami
Un dels autors japonesos que, a dia d’avui, es coneix més i ha aconseguit un públic fidel i incondicional és, sens dubte, Haruki Murakami. Fa un parell d’anys i arran de l’èxit que va tenir la novel·la Toquio Blues, ja vam parlar d’aquest autor en aquestes pàgines, però crec que val la pena que avui presentem el llibre Kafka en la orilla, recentment publicat al nostre país.
Murakami, en aquesta última novel·la, atrau al lector a través d’una atmosfera que es mou entre allò que és natural i el que és sobrenatural, entre el somni i la consciència. Com ja és habitual en els seus arguments, l’autor juga amb un component que està per sobre de la realitat i que és per on fa moure els seus personatges, que acostumen a deixar vides plàcides per embarcar-se en aventures desconcertants sense sentit, que els porten cap a les situacions més extravagants. En aquesta ocasió, però, Haruki Murakami encara tensa més la corda i trasllada al lector a un món irreal, que per un costat, és ple de poesia, encara que per l’altre, pot arribar a crear una forta angoixa per l’escabrositat de les imatges relatades.
Kafka en la orilla manté durant tot el llibre dos arguments que conviuen i que no semblen confluir en cap moment, els quals envolta de petites històries que són totalment necessàries per a la bona marxa de la novel·la, malgrat que, d’entrada, semblin no tenir cap sentit o formar part d’un altre argument. A les novel·les de Murakami no hi sobra mai cap ingredient, és més, quasi que, per a la curiositat occidental, hi faria falta més informació, però l’autor sempre deixa un espai reservat a la pròpia reflexió del lector perquè faci la interpretació que consideri oportuna a les històries que ens exposa.
Murakami té un estil literari que fa molt agradable la lectura, al qual cal sumar la placidesa oriental que es desprèn del llibre. Cal dir, també, que Murakami té una sèrie de debilitats o afeccions a la seva vida privada que trasllada a les seves novel·les i que es poden descobrir a mesura que llegeixes la seva obra, com podria ser la música, de la qual en parla constantment, ja sigui clàssica, moderna, jazz o tradicional. A Kafka en la orilla, fa un bonic apunt sobre una obra de Beethoven que incita a escoltar-la metre llegeixes el llibre, el que vol dir que la converteix en una part de l’argument i convida al lector a gaudir de les peces musicals tal com ho fan els protagonistes de les seves novel·les.
Llibre molt recomanat a tots els incondicionals de Haruki Murakami i a tothom qui vulgui iniciar-se en la literatura d’aquest autor japonès.
3 comentaris:
Doncs jo en prenc nota. Estic enllestint la lectura del "Els pilars de la Terra" d'en Ken Follett (que per cert m'ha atrapat molt) i ja estava ruminat quin seria el següent llibre a llegir.
A veure que tal en Haruki Murakami, sera la primera vegada que el llegeixo.
Hola Núria,
m'ha agradat trobar aquesta crítica teva. Perquè, com ja saps, vaig comprar aquest llibre fa uns mesets i he aprofitat aquests dies per llegir-lo. I coincideixo totalment amb tu.
Jo era el primer "Murakami" que llegia i avui (he tornat a pecar a l'Abacus) m'he agenciat el famós "Tòquio Blues".
He trobat que Kafka a la platja és una novel·la sorprenent. Per diversos motius. Un és el ritme de la narració, t'atrapa de tal manera que no trobes el moment per tancar el llibre i continuar l'endemà. He arribat a llegir fins a altes hores de la matinada, fins a 130 o 150 pàgines seguides...
Per altra banda hi ha els personatges. Sense parar-se mai a descriure'n cap tenen una força increïble. Et dóna la informació suficient com perquè puguis fer-los teus però guardant sempre un punt de misteri, sempre hi ha una porta oberta a la sorpresa.
Tot l'univers i personatges secundaris, tant enriquidors aporten molta informació i alhora molt de misteri a la trama.
L'argument en sí potser és el què més m'ha sorprès de tot. Perquè sempre he sigut amant de les històries realistes i el punt de ciència-ficció que embolcalla la història lluny d'avorrir-me el què ha aconseguit és lligar-me a la trama encara més.
En fi, podria estar-ne parlant més estona però no afegiria res al què ja has comentat tu. Crec també que hi ha coses que no acabo d'entendre, el que no sabia és que això fos una tendència més oriental.. així que llegin-te he après alguna cosa més. I això sempre és bo oi?
Fins aviat
Hola Anna,
M'agrada que hagis entrat en l'univers Murakami i que t'hi sentis a gust, ara que ja et dic que quan s'entra en l'obra d'aquest escriptor japonès, és difícil sortir-ne!
Com sempre comento quan parlo d'un llibre de Murakami, el que més m'agrada és aquesta orientalitat que desprenen tots els seus llibres i que l'autor no pot evitar que "supuri" per totes bandes, començant pels personatges, que sempre els presenta des d'una òptica més reflexiva i lenta; no són proactius sinó que esperen sempre que els esdeveniments els embolcallin i llavors actuen en conseqüència.
D'altra banda, els arguments sempre presenten aquest punt de màgics, sempre a la ratlla de la realitat i la fantasia.
I tot plegat, ho acaba rematant amb aquests finals oberts, que no deixen de ser "como la vida misma", sempre amb interrogants però amb la consciència que s'ha posat punt i final a la història.
Si t'ha agradat Murakami, jo et recomano molt "Crónica del pájaro que da cuerda al mundo", ja que a més de tot el que normalment aporta la literatura de l'autor, hi ha unes lliçons d'història xino-japonesa magistrals que val la pena conèixer per saber més dels nostres veïns orientals.
Bé, gaudeix de la lectura de Tòquio Blues, estic segura que t'agradarà molt!
Núria
Publica un comentari a l'entrada