divendres, de gener 05, 2007

En el nombre del cerdo

EN EL NOMBRE DEL CERDO
Pablo Tusset

Aquest mes us vull proposar la lectura del llibre En el nombre del cerdo, de l’escriptor Pablo Tusset, conegut arran de l’èxit que obtingué amb la seva primera novel·la Lo mejor que le puede pasar a un cruasán. D’aquest escriptor se n’esperava un segon llibre des de feia temps, ja que havia sorprès a tots els lectors amb una òpera prima desenfrenada i trepidant, però com a tots els novel·listes que triomfen amb una primera obra d’una manera tan ràpida i gràcies al boca-orella, fàcilment se’ls posa la soga al coll si les expectatives creades no s’assoleixen en la segona novel·la que l’autor pugui presentar. Pablo Tusset no ha estat una excepció a aquesta regla i, malgrat que, personalment, penso que En el nombre del cerdo no té res a envejar a Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (tret, potser, del factor sorpresa amb el qual ens va complaure en el primer llibre), alguns sectors l’han criticat durament, deixant aquesta nova novel·la molt per sota del que realment es mereix.

De què es tracta En el nombre del cerdo: d’una novel·la policíaca? D’un triller psicològic? D’una història costumista? Segurament de tot una mica, ja que Tusset, amb la seva particular habilitat, ens barreja diversos ingredients de distints gèneres per crear l’argument del llibre, a l’hora que manté el suspens en tota la narració i, conseqüentment, la necessitat de llegir el llibre sense parar per arribar-ne al final tan aviat com sigui possible i desentrellar el misteri creat. De totes maneres, Tusset sap deixar els seus finals oberts, on hi caben tantes possibilitats com lectors té.

Es recomana aquest llibre a tothom qui el vulgui llegir, ja que l’autor empra una tècnica àgil i acurada, amb un ritme constant que s’ajuda d’intercalar els capítols segons els personatges que els protagonitzen i amb un argument molt atractiu que enganxa des de la primera plana. D’altra banda, no cal oblidar que l’escriptor té una especial destresa en descriure les diverses situacions que es plantegen en el llibre i en aquesta novel·la concretament, Tusset arriba a un nivell de detall que aconsegueix que el lector senti, en la seva pròpia pell, les emocions que fa viure al diferents protagonistes.

Malgrat el que diguin alguns sectors de la crítica literària, cal donar una segona oportunitat als escriptors novells que han tingut la (mala) sort de triomfar amb la seva primera novel·la. I, en aquest cas concret, dubto que cap lector se senti decebut, tant si coneix el llibre anterior del mateix autor com si s’estrena amb Tusset amb En el nombre del cerdo.

Judici Final

JUDICI FINAL
Ferran Torrent

Amb el llibre Judici Final, l’escriptor valencià Ferran Torrent ha tancat, finalment, la trilogia que va iniciar amb Societat Limitada a l’any 2002 i en va trobar la continuïtat a Espècies Protegides, publicada al 2003. Hem hagut d’esperar fins aquest 2006 per conèixer el desenllaç de la trama dedicada a la vida social, cultural i política valenciana, la qual ha novel·lat magistralment, tot i els paral·lelismes constants amb la vida real.

En aquesta ocasió, Torrent no centra l’argument en els personatges que ja ens va presentar al primer llibre, sinó que els recol.loca com a secundaris mentre cedeix el protagonisme a un personatge totalment extern i aliè a la vida política valenciana: un mercenari d’origen irlandès a qui contracten per acabar amb la vida de Joan Lloris. Torrent, doncs, escapa de la trama principal que havia dissenyat en els dos llibres anteriors i s’esplaia amb una història que queda totalment al marge de les aventures dels polítics valencians, tancant la trilogia d’una manera original, i inesperada pels que frisàvem per tenir aquest darrer llibre a les mans. Personalment, crec que cal aplaudir la situació caòtica que Torrent dibuixa en el transcurs del nus central de la novel·la: perseguits i perseguidors es confonen els uns amb els altres i es crea un escenari de caos tal, que recorda les comèdies televisives on el propi malentès conduïa a les situacions més esperpèntiques que un es podia imaginar.

A aquestes alçades, presentar Ferran Torrent com a escriptor ja no té cap sentit, atès que hem parlat d’ell en anteriors ocasions i ja tothom coneix l’habilitat narrativa i la facilitat pel diàleg que fa que els seus arguments siguin àgils i amens de llegir. Per altra banda, tot i que Judici final tanca una trilogia, cal dir que es pot llegir per si sola, com les altres dues novel·les anteriors. Sí que parla dels mateixos personatges i fa referència a situacions anteriors, però Torrent els resitua en el nou argument de manera que el lector pot conèixer els protagonistes i el seu passat en només quatre ratlles. No oblidem que, en aquesta ocasió, l’escriptor aprofundeix en un altre argument que res té a veure amb els dos llibres anteriors i que això fa que sigui, fins a cert punt, una història independent.

Per acabar, només dir que Judici final queda tancat amb un final molt bonic i totalment inesperat, que res té a veure amb la trama principal que ha regit la història dels tres llibres.