Avui us proposo parlar sobre el llibre Demà, si fa no fum, de l'autora francesa Faïza Guène, del qual us adjunto l'article que properament es publicarà a la revista Banc de Notícies.
Espero els vostres comentaris!
*********************************************
DEMÀ, SI FA NO FUM
Faïza Guène
De França, ens arriba una petita perla de la jove escriptora Faïza Guène, de només vint anys, que ha tingut una formidable entrada al món de la literatura amb la seva primera novel·la Demà, si fa no fum. Filla de pares immigrants i nascuda a París, l’autora ens presenta la vida als suburbis de l’esplendorosa capital francesa vista des d’uns ulls d’adolescent, mirada que hauria d’estar plena d’il·lusió i esperança per haver esclatat a la vida, però carregada de misèria per la pressió social a la qual està sotmesa per ser filla de pares immigrants i haver estat recentment abandonada per un pare que busca, en una altra dona, el fill baró que tan desitja abans que exercir com a tal amb la protagonista de la història.
On es troba, però, la singularitat d’aquesta novel·la? Personalment, crec que en llenguatge que fa servir l’autora per transmetre’ns les frustracions de la protagonista, una jove magribina de quinze anys, que amb un to desenfadat, ens descriu les seves emocions envers l’entorn que l’envolta cada dia: el lligam amb la seva cultura ancestral a través de la seva mare, la comprensió cap als més desfavorits, els judicis que emet sobre la seva pròpia cultura per defensar la llibertat de la dona en una religió dominada pels homes, l’habilitat de saber què volen escoltar els que tenen la paella pel mànec... tota una dura realitat molt ben conjugada amb les il·lusions pròpies d’una adolescent, que s’emociona amb un programa de televisió de tints roses, que veu en el “pinxo” del barri a l’home de la seva vida i que entrega a un escuet petó als llavis tota la seva esperança d’un demà possiblement diferent.
Narrat amb una senzillesa commovedora, Faïza Guène té l’habilitat de transmetre’ns una realitat molt dura i miserable amb un sarcasme només propi dels joves i que fa riure al lector per les divertides sortides de la protagonista. Malgrat el to emprat, però, cal dir que hi ha escenes realment colpidores i que no deixen al lector indiferent, ja que tenen una important càrrega de dramatisme que es veu incrementat per la veracitat de la narració.
Novel·la molt recomanable a tothom i de la qual cal destacar, també, la feina del traductor per les constants referències que l’autora fa a la cultura televisiva actual francesa i, sobretot, per la curiosa controvèrsia creada amb el títol de la novel·la, expressió d’origen àrab intraduïble, encara que degudament explicada en les traduccions al català i al castellà del llibre.
