Un dels llibres de més èxit de l’any 2011 va ser, sens dubte, Llibertat, de l’escriptor nordamericà Jonathan Franzen. Autor, també, de tres novel·les anteriors –Les correccions, que fou premiada a l’any 2001, Ciutat 27 i Strong Motion–, Franzen ens proposa un recorregut per la societat actual dels Estats Units, amb una punyent crítica a la hipocresia que regna entre la classe mitjana nordamericana.

Un dels trets que més caracteritza aquesta novel·la és el retrat dels personatges que intervenen en la història. Molt reals, els retrata amb molt encert les pors, les ambicions, les rancúnies amagades, els traumes... tot un seguit d’aspectes que fan perillar l’estabilitat del personatge dins la narració, ja que es mouen dins d’una batalla contínua entre el que està bé als ulls dels altres i el què diran, és a dir, el judici constant de tots cap a tots, les emocions reprimides, la frustració per desitjar el que no tenen, la dependència encoberta dels personatges entre ells, l’autoconvenciment que el que fan és el que està bé quan realment el desig s’encamina lluny del que és moralment i socialment correcte.

Un altre aspecte que cal valorar d’aquest llibre és la contemporaneïtat. Transcorre, pràcticament, a la nostra època, l’encercla en un marc històric actual i dins de les guerres que han devastat part del territori àrab a causa de l’ambició dels governants. De la mateixa manera, fa aflorar els projectes dirigits cap a objectius influenciables i tota la maquinària que gira entorn d’una causa per fer-la extensiva a la humanitat, sense oblidar els interessos econòmics que s’amaguen darrera de cada una d’aquestes causes aparentment filantròpiques o il·luminades.

Llibre molt entretingut que, de la mà de la protagonista, de qui n’extreu tot el suc des del seu naixement, ens acompanya per un període aproximat de quaranta anys. Dividida en diversos capítols, segueix una història molt linial i pràcticament sempre endavant; només s’entreté a furgar en el passat quan necessita explicar algunes actituts o relacions. De lectura molt agraïda, amb una narrativa molt senzilla i molt americana que converteix en plaer cada una de les pàgines llegides. No explica cap gran història espectacular ni estem davant d’un best-seller, sinó que atrau per la senzillesa de la seva prosa i pel formidable retrat amb visió crítica que fa de la societat dels Estats Units.

LOS GIRASOLES CIEGOS

LOS GIRASOLES CIEGOS
Alberto Méndez

A vegades, sents a la ràdio que recomanen un llibre, llavors coincideixes amb algú que l’ha llegit i li ha agradat molt, trobes una crítica bona a les revistes especialitzades en literatura... tot sembla conduir-te cap a la lectura d’aquest llibre i, al final, caus a la temptació i te’l llegeixes, i t’adones que davant teu tens una perla, un d’aquells llibres que corren entre el públic gràcies al boca-orella i que delecta els lectors, sobretot, per la seva senzillesa i per la humanitat que es desprèn de la lectura. Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez, és una d’aquestes perles, un llibre format per quatre històries sense, aparentment, cap lligam entre elles, però totes amb un denominador comú: la guerra civil espanyola.

Tal com el defineix el propi escriptor, aquest és un llibre de derrotes, de vençuts, de quatre personatges immersos en quatre realitats ben diferents que transcorren durant els mesos immediats a la fi de la guerra civil. No semblen tenir cap connexió entre elles, però en un moment determinat de cada una de les històries es veu el lligam que mantenen i sempre, és clar, amb el rerafons de la postguerra al darrere.

Alberto Méndez també ens presenta quatre històries escrites en quatre tècniques diferents i des de perspectives diverses, on el narrador no sempre és el mateix ni res té a veure amb el dels altres relats. Juga sempre amb la ficció i la realitat, el que li atorga un aire de crònica periodística que, com ja em comentat en altres ocasions de llibres que empren la mateixa tècnica, arriben més al lector en creure-les certes o, si més no, possibles. D’altra banda, cal dir que el conjunt de les quatre narracions, al final de tot, atorguen al llibre la qualitat de novel.la sobre la immediata postguerra espanyola, dividida en diferents capítols protagonitzats per personatges que viuen situacions ben diverses.

Llibre molt recomanat per la qualitat dels relats que el composen i per la fluïdesa de la narrativa d’Alberto Méndez, dura i tendra alhora, però carregada d’un sentiment difícil d’obviar. Potser cal afegir que aquesta és la primera i única novel.la editada de l’escriptor, atès que la mort se’l va endur vuit mesos després de veure-la publicada, i que ha estat premiada per diversos guardons (fins i tot a títol pòstum) que n’avalen la qualitat literària.

ABRIL ROJO

ABRIL ROJO
Santiago Roncagliolo

Tal com vam comentar en un article anterior, el premi Alfaguara de novel·la té com a finalitat la unificació de la llengua castellana –o espanyola- que es parla a les dues bandes de l’oceà Atlàntic. Amb aquesta finalitat, l’editorial Alfaguara premia, tot sovint, novel·les d’escriptors sud-americans per tal de fer arribar a la península la literatura que es fa en els diversos països del continent sud-americà. A la darrera edició del premi Alfaguara, corresponent a l’any 2006, el guardó es va atorgar a l’escriptor peruà Santiago Roncagliolo, per la seva novel·la Abril Rojo.

Podríem catalogar Abril Rojo com una novel·la policíaca en la qual s’hi barregen elements de tot tipus de gèneres, ja que conté ingredients de terror, històrics i, fins i tot, pinzellades d’amor. Ambientada en una ciutat del Perú a l’any 2000 i durant el transcurs de Setmana Santa, l’autor ha trobat l’escenari perfecte per situar una novel·la que pretén denunciar la violència que es patia al país arran dels enfrontaments entre els militars i el grup terrorista “Sendero Luminoso”, dos sectors que tenien a la població civil aterrida pels seus atacs constants i indiscriminats.

Roncagliolo construeix la novel·la a partir d’un assassinat que ha d’investigar un fiscal adjunt, persona grisa i insignificant que no entén res que estigui fora de la norma i de la llei. A mesura que avança la història, el protagonista va creixent fins a adquirir un rol que no li correspon, però del qual no es pot escapar i que el condueix cap a un final que no preveu fins, pràcticament, la darrera línia de la novel·la. De la mateixa manera, la resta de personatges secundaris, especialment els que envolten d’una manera directa al fiscal adjunt, es descobreixen davant del lector de mica en mica fins a adoptar, també, una personalitat molt diferent a la que l’autor els havia atorgat d’entrada.

Novel·la entretinguda que conté, per un costat, un argument policíac que manté el lector enganxat al llibre i, per l’altra, una important informació històrica que, com a tal, fa esgarrifar al lector pel que té de certa. Cal afegir que Roncagliolo no estalvia detalls a l’hora de descriure escenaris macabres, sense oblidar que la majoria d’ells formen part de la història peruana.

NOCILLA DREAM

NOCILLA DREAM
Agustín Fernández Mallo

Una de les novetats més curioses que s’han publicat darrerament és, sens dubte, la novel.la Nocilla Dream, de l’escriptor gallec Agustín Fernández Mallo. Segons comenta el mateix autor, aquest llibre és el primer de la trilogia que ha anomenat Proyecto Nocilla, nom que va sorgir d’unes determinades circumstàncies fortuïtes que van coincidir en l’espai i el temps (dos aspectes primordials en el llibre que presentem avui aquí) i que Fernández Mallo ens justifica a l’epíleg de la novel.la.

Què té de diferent aquest llibre? D’entrada, és difícil parlar d’ell com una novel.la, ja que l’autor ens presenta un seguit de relats que semblen no tenir cap relació entre ells, però que tenen un punt en comú que els uneix a tots, malgrat la distància que hi ha entre ells, tan temporal com espaial. Tots els relats funcionen bé per si sols com a petits episodis de la vida quotidiana d’uns determinats personatges, que tant poden trobar continuïtat en relats posteriors com morir en el punt on l’autor els acaba. D’altra banda i enmig dels relats, Fernández Mallo ens intercala cites de científics, filòsofs i estudiosos de diverses matèries que aporten informació al lector, ja sigui sobre els propis continguts dels relats, ja sigui sobre les idees que planen en el transcurs de tota la novel.la.

Realment, cal dir que Fernández Mallo, llicenciat en ciències físiques, ha aconseguit aportar una novel.la innovadora i sorprenent, partint d’uns relats que tenen principi i final i en els quals desgrana el pensament dels protagonistes mentre corre l’acció, el que els fa tremendament àgils i curiosos. Llavors, de sobte, aquests mateixos relats troben continuïtat més endavant, continuïtat que funciona, també, com a relat independent. Com a nota interessant, cal dir que Fernández Mallo també juga amb personatges coneguts de la història universal, als quals situa en els seus relats i els converteix en protagonistes o en els comparses dels personatges principals. Crec que és la manera que ha escollit l’escriptor gallec per retre homenatge a aquestes persones, entre els que trobem a un clar Borges, un dels escriptors que més ha influït en Fernández Mallo.

Novel.la de relats molt fresca i innovadora, de lectura molt agraïda, que atrapa de seguida per la curiositat que desperten els capítols. Com a punt i final, l’autor desvetlla una de les incògnites que acompanya tots els relats, que sorprèn molt per la seva absurditat. Llibre molt recomanat a qualsevol lector i per a tothom qui busqui un llibre diferent i sorprenent.

SUITE FRANCESA

SUITE FRANCESA
Irène Némirovsky

Una amiga em va parlar amb molt entusiasme de la novel·la que us vull presentar avui en aquesta secció i, per evitar una decepció, reconec que la vaig començar a llegir amb un cert escepticisme. El cas és que haig de donar la raó a la meva amiga i agrair-li sincerament que m’hagi deixat el llibre Suite Francesa de l’escriptora russa d’ascendència jueva, Irène Némirovsky, ja que és excepcional i sacseja l’ànima de qualsevol lector. On rau el seu secret? Segurament en el fet de ser una novel·la inacabada i els motius pels quals no es va poder acabar, malgrat poder-ne conèixer el desenvolupament dels capítols següents gràcies a les notes que l’autora va deixar abans de morir assassinada en un camp de concentració nazi.

Aquest llibre està dividit en quatre parts ben diferenciades: un pròleg, curt i directe, que ens explica la vida de l’autora de la novel·la; la novel·la purament dita, de la qual només ens han arribat dos capítols dels cinc previstos; les notes de l’autora que ens aporten una idea del camí que havia de seguir l’argument; i, finalment, les cartes de l’autora al seu editor, primer, i després, del marit d’Irène Némirovsky a diverses personalitats, per conèixer la sort de l’escriptora, un cop detinguda per les autoritats nazis a França a l’any 1942.

Deixant de banda el pròleg, que descriu la biografia de l’escriptora russa d’una manera colpidora, el dos primers capítols que formaven part de la novel·la original Suite Francesa narren, per un costat, l’èxode que va patir París al juny de l’any 1940 explicat per personatges de diverses classes socials i, per tant, en unes condicions molt diferents les unes de les altres, fet que ajuda a transmetre el patiment de les persones que van fugir de la capital francesa dies abans de la invasió de les tropes alemanyes i, per l’altre, el dia a dia de la convivència entre francesos i alemanys en una població ocupada per l’Alemanya nazi entre els anys 1941 i 1942. Això significa que l’autora escrivia la novel·la en temps real i segons les seves pròpies vivències, el que es pot veure en el deix d’ingenuïtat que demostra quan parla dels alemanys i del seu pas per França, tot plegat molt lluny de la monstruositat de la qual ella mateixa i el seu marit en serien víctimes dies després d’acabar el segon capítol d’aquesta magnífica novel·la, que pretenia explicar una guerra a través dels sentiments dels seus personatges i lluny de posicionar-se en cap vessant política.

Malauradament, Irène Némirovsky va ser deportada a un camp de concentració al juliol de 1942, on va morir assassinada l’agost següent en una cambra de gas.

De totes maneres, i gràcies a la valentia de les seves dues filles i de la dona que va tenir cura de les nenes quan van detenir els seus progenitors, ens han arribat aquests dos primers capítols de Suite Francesa i les notes que Irène Némirovsky va escriure per fer-se un croquis de la trama de la novel·la i dels tres capítols previstos; per tant, aquestes notes ens transmeten com hauria estat el final de l’argument i el destí dels personatges que havia imaginat l’escriptora. Aquesta part del llibre és molt interessant perquè, normalment, és difícil tenir l’oportunitat de conèixer el mètode de treball d’un escriptor i, en aquesta ocasió, se’ns ha ofert en safata de plata.

La darrera part del llibre és, potser, la més angoixant, atès que a través de les cartes enviades per l’escriptora al seu editor i, un cop deportada al camp de concentració, pel seu marit a tants contactes com va trobar per saber on era la seva esposa, ens transmeten el patiment real d’una família jueva que es veu sotmesa a les lleis antisemites decretades pel règim nazi i, per descomptat, a la detenció i posterior assassinat del matrimoni, després d’una llarga agonia per la falta d’informació a la qual és sotmesa aquesta mateixa família, un cop desmembrada. Un testimoni únic en primera persona que crec que val la pena llegir, pel seu valor literari i històric.

Kafka en la orilla

KAFKA EN LA ORILLA
Haruki Murakami

Un dels autors japonesos que, a dia d’avui, es coneix més i ha aconseguit un públic fidel i incondicional és, sens dubte, Haruki Murakami. Fa un parell d’anys i arran de l’èxit que va tenir la novel·la Toquio Blues, ja vam parlar d’aquest autor en aquestes pàgines, però crec que val la pena que avui presentem el llibre Kafka en la orilla, recentment publicat al nostre país.

Murakami, en aquesta última novel·la, atrau al lector a través d’una atmosfera que es mou entre allò que és natural i el que és sobrenatural, entre el somni i la consciència. Com ja és habitual en els seus arguments, l’autor juga amb un component que està per sobre de la realitat i que és per on fa moure els seus personatges, que acostumen a deixar vides plàcides per embarcar-se en aventures desconcertants sense sentit, que els porten cap a les situacions més extravagants. En aquesta ocasió, però, Haruki Murakami encara tensa més la corda i trasllada al lector a un món irreal, que per un costat, és ple de poesia, encara que per l’altre, pot arribar a crear una forta angoixa per l’escabrositat de les imatges relatades.

Kafka en la orilla manté durant tot el llibre dos arguments que conviuen i que no semblen confluir en cap moment, els quals envolta de petites històries que són totalment necessàries per a la bona marxa de la novel·la, malgrat que, d’entrada, semblin no tenir cap sentit o formar part d’un altre argument. A les novel·les de Murakami no hi sobra mai cap ingredient, és més, quasi que, per a la curiositat occidental, hi faria falta més informació, però l’autor sempre deixa un espai reservat a la pròpia reflexió del lector perquè faci la interpretació que consideri oportuna a les històries que ens exposa.

Murakami té un estil literari que fa molt agradable la lectura, al qual cal sumar la placidesa oriental que es desprèn del llibre. Cal dir, també, que Murakami té una sèrie de debilitats o afeccions a la seva vida privada que trasllada a les seves novel·les i que es poden descobrir a mesura que llegeixes la seva obra, com podria ser la música, de la qual en parla constantment, ja sigui clàssica, moderna, jazz o tradicional. A Kafka en la orilla, fa un bonic apunt sobre una obra de Beethoven que incita a escoltar-la metre llegeixes el llibre, el que vol dir que la converteix en una part de l’argument i convida al lector a gaudir de les peces musicals tal com ho fan els protagonistes de les seves novel·les.

Llibre molt recomanat a tots els incondicionals de Haruki Murakami i a tothom qui vulgui iniciar-se en la literatura d’aquest autor japonès.

En picado

EN PICADO
Nick Hornby

Segurament, tots els que haureu vist aquest llibre als aparadors de les llibreries, haureu observat que estava catalogada com al millor llibre de Nick Hornby, com a l’esplèndida obra de l’escriptor anglès més imitat i menys imitable, com a la novel·la més divertida sobre un suïcidi col·lectiu... No puc dir que estigui en contra d’aquestes opinions, ja que valoro molt la feina de Nick Hornby, però des del meu punt de vista, ni es tracta de la seva millor obra, ni és una novel·la tan divertida sobre un suïcidi col·lectiu. Tot i que, la majoria de vegades, les crítiques literàries poden servir com a referent a l’hora de llegir un llibre, no sempre se’ls ha de fer un cas a cegues, ja que la crítica pot estar sotmesa a les necessitats editorials de cada moment.

Deixant de banda les opinions dels que hi entenen, us voldria dir que tot i no ser, segons el meu parer, la millor novel·la de Nick Hornby, ja que crec que aquesta categoria abans la tindria Alta Fidelidad -llibre del qual ja vam parlar en aquesta secció-, En picado és interessant pel que fa a les veus que hi intervenen i tal com les fa actuar l’escriptor. L’argument d’aquest llibre es basa en la vida de quatre persones totalment diferents que coincideixen, el mateix dia i a la mateixa hora, en un punt concret de London amb una finalitat comuna: suïcidar-se. Els motius que els porten allí no tenen res a veure els dels uns amb els dels altres, però tot i així, inicien un camí plegats que els reporta uns beneficis diferents a cada un d’ells. La gràcia principal de la novel·la resideix en les quatre veus que corresponen als quatre personatges protagonistes: l’escriptor, en alguns moments, descriu la mateixa escena des de quatre punts de vista diferents, fet que enriqueix la visualització del lector sobre una escena concreta, és a dir, aporta detalls que una sola veu no podria descriure per no correspondre-li, ja que no és el mateix que una festa de cap d’any de gent jove i passada de voltes la descrigui una noia de disset anys que una senyora de cinquanta.

En picado es tracta d’una novel·la amena, que sorprèn per la seva pròpia absurditat -ja que les reaccions col·lectives dels quatre protagonistes no es corresponen amb els seus interessos individuals-, de lectura divertida i agradable, a la qual ja ens té acostumats Nick Hornby, i malgrat no ser, ni de bon tros, la seva millor novel·la, és un llibre totalment recomanable a tots els lectors que hi estiguin interessats i en el qual podem tornar a veure una de les majors passions de l’autor: la seva afecció a la música que, com sempre, transmet al lector a través d’un dels protagonistes de la novel·la. Recomanada, doncs, també, als amants de la música moderna.

En el nombre del cerdo

EN EL NOMBRE DEL CERDO
Pablo Tusset

Aquest mes us vull proposar la lectura del llibre En el nombre del cerdo, de l’escriptor Pablo Tusset, conegut arran de l’èxit que obtingué amb la seva primera novel·la Lo mejor que le puede pasar a un cruasán. D’aquest escriptor se n’esperava un segon llibre des de feia temps, ja que havia sorprès a tots els lectors amb una òpera prima desenfrenada i trepidant, però com a tots els novel·listes que triomfen amb una primera obra d’una manera tan ràpida i gràcies al boca-orella, fàcilment se’ls posa la soga al coll si les expectatives creades no s’assoleixen en la segona novel·la que l’autor pugui presentar. Pablo Tusset no ha estat una excepció a aquesta regla i, malgrat que, personalment, penso que En el nombre del cerdo no té res a envejar a Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (tret, potser, del factor sorpresa amb el qual ens va complaure en el primer llibre), alguns sectors l’han criticat durament, deixant aquesta nova novel·la molt per sota del que realment es mereix.

De què es tracta En el nombre del cerdo: d’una novel·la policíaca? D’un triller psicològic? D’una història costumista? Segurament de tot una mica, ja que Tusset, amb la seva particular habilitat, ens barreja diversos ingredients de distints gèneres per crear l’argument del llibre, a l’hora que manté el suspens en tota la narració i, conseqüentment, la necessitat de llegir el llibre sense parar per arribar-ne al final tan aviat com sigui possible i desentrellar el misteri creat. De totes maneres, Tusset sap deixar els seus finals oberts, on hi caben tantes possibilitats com lectors té.

Es recomana aquest llibre a tothom qui el vulgui llegir, ja que l’autor empra una tècnica àgil i acurada, amb un ritme constant que s’ajuda d’intercalar els capítols segons els personatges que els protagonitzen i amb un argument molt atractiu que enganxa des de la primera plana. D’altra banda, no cal oblidar que l’escriptor té una especial destresa en descriure les diverses situacions que es plantegen en el llibre i en aquesta novel·la concretament, Tusset arriba a un nivell de detall que aconsegueix que el lector senti, en la seva pròpia pell, les emocions que fa viure al diferents protagonistes.

Malgrat el que diguin alguns sectors de la crítica literària, cal donar una segona oportunitat als escriptors novells que han tingut la (mala) sort de triomfar amb la seva primera novel·la. I, en aquest cas concret, dubto que cap lector se senti decebut, tant si coneix el llibre anterior del mateix autor com si s’estrena amb Tusset amb En el nombre del cerdo.

Judici Final

JUDICI FINAL
Ferran Torrent

Amb el llibre Judici Final, l’escriptor valencià Ferran Torrent ha tancat, finalment, la trilogia que va iniciar amb Societat Limitada a l’any 2002 i en va trobar la continuïtat a Espècies Protegides, publicada al 2003. Hem hagut d’esperar fins aquest 2006 per conèixer el desenllaç de la trama dedicada a la vida social, cultural i política valenciana, la qual ha novel·lat magistralment, tot i els paral·lelismes constants amb la vida real.

En aquesta ocasió, Torrent no centra l’argument en els personatges que ja ens va presentar al primer llibre, sinó que els recol.loca com a secundaris mentre cedeix el protagonisme a un personatge totalment extern i aliè a la vida política valenciana: un mercenari d’origen irlandès a qui contracten per acabar amb la vida de Joan Lloris. Torrent, doncs, escapa de la trama principal que havia dissenyat en els dos llibres anteriors i s’esplaia amb una història que queda totalment al marge de les aventures dels polítics valencians, tancant la trilogia d’una manera original, i inesperada pels que frisàvem per tenir aquest darrer llibre a les mans. Personalment, crec que cal aplaudir la situació caòtica que Torrent dibuixa en el transcurs del nus central de la novel·la: perseguits i perseguidors es confonen els uns amb els altres i es crea un escenari de caos tal, que recorda les comèdies televisives on el propi malentès conduïa a les situacions més esperpèntiques que un es podia imaginar.

A aquestes alçades, presentar Ferran Torrent com a escriptor ja no té cap sentit, atès que hem parlat d’ell en anteriors ocasions i ja tothom coneix l’habilitat narrativa i la facilitat pel diàleg que fa que els seus arguments siguin àgils i amens de llegir. Per altra banda, tot i que Judici final tanca una trilogia, cal dir que es pot llegir per si sola, com les altres dues novel·les anteriors. Sí que parla dels mateixos personatges i fa referència a situacions anteriors, però Torrent els resitua en el nou argument de manera que el lector pot conèixer els protagonistes i el seu passat en només quatre ratlles. No oblidem que, en aquesta ocasió, l’escriptor aprofundeix en un altre argument que res té a veure amb els dos llibres anteriors i que això fa que sigui, fins a cert punt, una història independent.

Per acabar, només dir que Judici final queda tancat amb un final molt bonic i totalment inesperat, que res té a veure amb la trama principal que ha regit la història dels tres llibres.